Dècada dels 80. Dia de l'entrà i les necessitats fisiològiques dels cavalls i els bous.
En el dia de l'entrà hi trobem els/les pastorets/es, els dansadors, la carxofa, els tornejans, la banda, les autoritats... a més a més de quasi tot el poble veient les actuacions de grans i menuts que han estat preparant-se tot l'any per a este dia. Però a banda de tots els abans esmentats, trobem l'imatge de la Nostra Mare de Déu de l'Oreto portada amb carro tirat per dos bous de dimensions considerables. També els personatges de l'entrà: Maria, el Peregrí de Montagut i el pregoner, els quals van asseguts a lloms de cavalls molt ben abillats. És clar que amb bous i cavalls a l'entrà i amb la durada de l'acte, resulta inevitable que els animalets facen les seues necessitats en el recorregut de l'entrà, no havent massa perill de xafar-les, ja que darrere d'ells només van les autoritats i els músics de la banda, i els primers que observen un d'aquests monticles orgànics avisen a la resta.
Aquell dia com sempre, començàrem a desfilar molt poc a poc des de l'Hort de Manus. Després de passada ja quasi una hora, aplegàrem al carrer Santa Bàrbara on ja es poden vore les cadires on la gent observa amb atenció el transcurs de les actuacions. Després d'una de tantes parades, reprenem la marxa, i de sobte, alguns ens n'adonem que hi ha un silenci estrany, un comportament fora de l'habitual, alguns comentaris per baix barba que són interromputs pel bombo i els plats els quals marquen el començament de la peça. Ens posem en marxa i a tocar, i allà mitjan pasdoble s'observa justament cap al centre de la formació, un músic patejant i espolsant-se els peus. Amador havia sigut objecte d'un complot dels músics que formaven davant d'ell. D'un a un, en compte d'avisar i donar l'alerta de què justament a l'altura de la seua filà hi havia una d'aquelles "pandecades", anaren passant per sobre d'ella dissimuladament fins que aplegà a Amador, el qual portant el pas amb el balancejar que el caracteritzava, la xafà amb decisió, i com si del primer home que pegà el primer pas en la lluna es tractara, deixà tota la superfície de la seua sabata marcada en l'enfangada matèria, desplaçant-la als costats donada la seua consistència. Aquest fet provocà la riallada de tots els músics i com no, amb l'humor que el caracteritzava, Amador compartí el riure amb tota la resta. Des d'aquell any, Amador no tornà a xafar-ne cap més.